dilluns, 25 de maig de 2009

diumenge, 10 de maig de 2009

El Raval.


Carrer Flor de Lliri.

Al carrer Flor de Lliri nº 2, l’any 1444 s’inaugurà un hostal amb aquest nom que fou durant el segle XV un dels més notables hostals de la ciutat, en el qual s’hi hostatjaven les personalitats que passaven per Barcelona. El distintiu de l’hostal era un escut on hi havia pintada una grossa flor de lliri.
En aquest carrer es va establir la primera agència de dides, com a una extensió o derivació de l’Hostal de la Flor de Lliri, on s’hostatjaven les dides que venien de fora. La professió de dida ja estava documentada a la Barcelona romana i es va practicar fins a dates molt recents. A la Barcelona medieval el lloc que ocupaven les dides era molt important: alimentaven les criatures de les dones de certa posició que no tenien el costum de criar-se-les elles mateixes.
Les dides eren el personal femení més ven pagat dins del que podríem qualificar de treballs domèstics. La seva feina estava molt reglamentada i s’establia per contracte davant de notari. Així, per exemple, es penalitzava l’abandó de la seva tasca abans del temps establert amb una quantiosa suma o pena de presó. Durant la vigència del contracte, les dides no podien quedar embarassades, ja que hi havia la creença que la llet de dones prenyada era dolenta, ni tampoc mantenir relacions sexuals amb homes.
Més tard hi va haver una casa de canelobres i campanes, actualment s’ha reformat en apartaments i a través de la vidriera de la façana es poden veure les restes d’un antic arc de càrrega d’una paret mitgera

dijous, 7 de maig de 2009

Barri del Raval

Sant Pau del Camp - Segona dispesa.

Entre el segle XV i la desamortització de Mendizábal L'any 1837, el Raval es va convertir en "terra de convents". La gran quantitat del só edificable va dona peu a la instal·lació d'ordres religioses en el marc de la Contrareforma impulsada pel Concili de Trento (1543-63).
Al principi del segle XVIII, les indústries van començar a instal·lar-se en mig d'horts, convents i cases gremials. La prohibició d'importar teixits estampats de l'any 1718, va afavorir l'aparició de la indústria manufacturera. Entre 1770 i 1840, es va dur a terme la industrialització definitiva del barri del Raval.
A partir de la segona meitat del 1700, van començar a aparèixer nous carrers amb fàbriques i habitatges per els treballadors. Van desapareixer les cases gremials o es van subdividir en molts habitatges de lloguer per acollir els nombrosos camperols que fugien de la fam del camp (crisi agrícola de 1765-66). Els treballadors de les fàbrique es van quedar a viure al Raval, a prop de la feina. Aquest barri es va convertir en el més dens d'Europa i es va aprofitar fins a l'ultim metre quadrat edificable. Entre els anys 1783-85, s'hi va instal·lar la indústria d'Erasme Gònima i es va aixecar la fàbrica de teixits, filats i estampats més gran del seu temps.
Les jornades dels obrers eren de dotze hores ( des de les cinc del matí fins a les vuit del vespre). L'any 1829, segons el Padró de Fabricant, al Raval hi havia 74 fabricants tèxtils, 2443 telers i 657 màquines de filar. Destacava la fàbrica Bonaplata, instal·lada al carrer dels Tallers. Tenia entre 600 i 700 treballadors i era la primera impulsada amb vapor. La culminació de tot aquest procés va ser la instal·lació coneguda com casa fàbrica, on coincidien les instal·lacions fabrils, la representació institucional i la residència del fabricant. Aquest és el cas de l'Espanya Industrial l'any 1839 al carrer de la Riereta. El Raval era l'únic lloc dins les muralles on es podien edificar construccions grans, ja que era poc atractiu fer-ho a l'exterior a causa de la inestabilitat política (carlisme i bandolerisme). A més, era a prop de la sortida natural de Barcelona com a ciutat portuària.

dilluns, 13 d’abril de 2009

Aquell jardí.

A mi m’agradava molt aquell jardí.

L’aigua brollava
d’en mig d’aquelles pedres
i s’esmunyia
costa avall, riallera,
acaronant les herbes.

Clavells i roses,
lilàs i margarides,
nards i mimoses,
anhelants esperaven
aquell alè de vida.

Majestuosos,
els arbres envoltaven
aquells parterres
plens de color i aromes,
com fidels sentinelles.

Les bestioles
corrien tafaneres,
enjogassades,
saltant de branca en branca
entre pruners i salzes.

Restes de lloses,
escampades pel terra,
encara esperen
les petjades nocturnes
dels tímids enamorats.

dijous, 2 d’abril de 2009

El sermó de l'alcalde

L’alcalde estava enfurismat. Aquell dia al ple de l’ajuntament, treia foc pels queixals
-Si plou us queixeu de la pluja, i si no plou ja patiu per la sequera, es pot sabé que redimonis voleu? La terra està eixuta oi? Dons millor que plogui ara que no quan la fruita estigui als arbres. Que els camins estan enfangats? Normal, què espereu, que els asfalti? A vosaltres el que us passa es que sou uns pagesos de “pacotilla”. Al tros no s’hi va mudat, se hi ha d’anar amb espardenyes o bé amb botes d’aigua. Ai, si els vostres pares aixequessin el cap!

El casament.

Estàvem assegudes en el vagó d’un vell tren de rodalies, una davant de l’altra sense dir-nos res, no ens coneixíem pas, però no sé ben bé en quin moment del trajecte, va començar a explicar-me allò del casament.
-Carmeta, vols dir que en Rossend és un bon home? Em deia la mare quan li vaig dir que ens volíem casar.
-Per mi prou que ho és, mare.
-No ho sé, filleta. Aquesta manera que té de dir-te les coses, aquesta gelosia absurda que li agafa quan parles amb algú altre. El teu pare no és pas així.
-El pare és gran –li deia jo- els nois d’ara són d’un altra manera, mare, vos no ho enteneu.
Pobra dona, i tant que ho entenia, la que no ho veia era jo. Ens varem casar, i tant que ens varem casar! Al cap de pocs dies ja me’n vaig adonar de quanta raó tenia la mare. Pel meu marit tot ho feia malament, no ho encertava mai, jo prou que m’hi esforçava, però res. Al cap d’un temps vaig haver d’aprendre a dir mentides a la mare. Que si havia caigut, que si una porta mal tancada i mira, ... excuses, tot eren excuses.
La Carmeta va fer un sospir profund i va callar, jo me la vaig quedar mirant sense gosar a dir res, volia saber més coses de la seva història però, es clar, no gosava preguntar. Al cap d’uns quans pobles es va posar la mà a la butxaca i en va treure un mocador amb puntes, se’l va quedar mirant fixament i sense aixecar el cap va repetir:
-Quanta raó tenia la mare, quanta raó!
Havia arribat la seva estació i la Carmeta se’n va anar.

La maleta de cartró.











Després dels anys que han passat, la Maria encara se’n recordava d’aquell primer dia d’escola. Érem unes quantes amigues assegudes a la terrassa d’un bar i recordant cosses de quan érem petites.
-Va Maria, explica’ns-ho -li dèiem nosaltres-.
- Un altra vegada? Però si ja ho sabeu.
-Que més dona, torna-hi dona.
I la Maria va començar el seu relat.

-Jo tenia cinc anyets i era la primera vegada que anava a l’escola, era la del poble, això vol dir que en aquella classe hi havia criatures de totes les edats. La meva mare, -ens va explicar- m’havia comprat una maleta nova, i es que abans en dèiem maletes no carteres ni motxilles, doncs com us deia, la maleta era de cartró; en una banda hi havia dibuixades unes flors vermelles de tiges llargues amb unes fulles molt petites, ara penso que una mica desproporcionades, però bé. A l’altra banda hi havia la caputxeta vermella amb el cistellet a la mà i darrera d’un arbre, s’hi podia veure al llop amagat. A la part superior, unes tanques de llautó i al mig, l’ansa. No anava poc contenta cap a l’’escola, jo! En arribar, la mestra em diu on m’he de seure i em dona una llibreta i un llapis. Jo no gosava a obrir boca, només mirava el que feia la estava asseguda al meu costat. Sento un cop a la taula de la mestra, totes callades, llapis preparat i a copiar allò que hi havia escrit a la pissarra. Pobra de mi, no sabia pas per on començar. Maria, treballa! Maria, vols treballar? Al segon crit d’atenció ja me’n vaig adonar que havia d’abaixar el cap i fer alguna cosa, així que no se m’acut res més que agafar la caixa dels Alpino, treure el color vermell i pintar-me les ungles. Maria, porta’m la llibreta! Maria, però si no has fet res! Maria, i aquestes ungles? El que em va fer aquella dona, em perseguirà tota la vida. No se li acut altra cosa que fer-me posar el dits junts cap amunt i pegar-me amb el regle. Em vaig quedar tant parada que no em va caure ni una llàgrima. Però la feina va ser per la meva mare, durant una bona temporada m’havien d’arrossegar per anar a l’escola.
Aquesta és la història de la Maria i la seva maleta de cartró.